dijous, 19 de desembre de 2013

La nostàlgia de la natura i la dieta d'en Zuckerberg.

En el post anterior parlàvem d'algunes formes d'apropament dels urbanites a la cultura rural. Viure a la ciutat desperta en algunes persones una mena d'enyorança pel contacte perdut amb la natura.

Però diuen que la nostàlgia ja no és el que era. I que sovint el passat no va ser tan maco com el recordem. Més encara quan es tracta d'un passat que no hem viscut nosaltres, com passa amb molts urbanites que mai han viscut al camp.

La vida al camp té un vessant dur que no tothom té present. Potser és cert que el menjar hiperprocessat i servit en safates de plàstic ens allunya de la mare natura. Però quants de vosaltres estaríeu disposats a matar i desplomar un gall dindi amb les vostres pròpies mans per fer el dinar de Nadal?

El Nadal vist des del punt de vista dels animals. Font.

Fa un parell d'anys, en Mark Zuckerberg, fundador de facebook, va revolucionar els mitjans quan va afirmar que ell només menjava animals que havia matat ell mateix. Molts van sospitar que amb aquesta confessió, Zuckerberg deixava clar que era un sàdic o un excèntric (o totes dues coses). Ell argumentava que matar els animals el feia més conscient d'allò que menjava.

En el fons es tracta d'una manera de reprendre el contacte amb la natura però tal com era realment, sense versions ensucrades. Afegia en Zuckerberg que amb aquest costum havia après molt sobre agricultura sostenible i sobre animals i que pràcticament s'havia convertit en vegetarià.

A partir d'aquí s'obren moltes reflexions interessants. Quanta gent es faria vegetariana si seguís la dieta d'en Zuckerberg de no menjar cap animal que no hagi matat ell mateix? És natural sentir-se malament per matar un animal que ens anem a menjar? Cap a on està evolucionant la nostra relació cultural amb els animals que ens serveixen d'aliment?

2 comentaris:

  1. La meva postura és clara, però no respon a les teves preguntes. El progrés ha de servir per alguna cosa. Jo ara estic a l'atur, però abans em dedicava a la investigació, mirava de generar algun anticòs terapèutic o diagnòstic que fes més senzill el tractament o la detecció d'alguns càncers. Ara et faig una pregunta jo: es curarien del càncer els ramaders si s'haguessin de produir els seus propis anticossos o antineoplàsics? La resposta és que no es salvaria cap ni un. Per això jo m'hi dedicava, perquè ells tinguin possibilitats. I per això ells es dediquen a criar i matar animals, perquè jo no me'ls hagi de matar per menjar-me'ls. Tots sortim beneficiats del tracte. Hi pots posar l'exemple que vulguis.

    Si he de respondre a la pregunta... crec que acabaria aprenent a matar els animals, jo de vegetarià no en tinc ni un pèl.

    Havia oblidat aquest blog, l'altre dia vaig arribar-hi de casualitat, espero anar passant, les teves reflexions sempre són interessants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva aportació, XeXu. Està clar que hem arribat aquí per la divisió del treball. De tota manera la meva reflexió anava en el sentit de fins a quin punt hi ha d'haver un dilema ètic pel fet que aquesta feina en concret la deleguem en algú altre.

      Hi poso un exemple més crític. Per tenir coltan i petroli hi ha una sèrie de gent fent tractes bruts en països en guerra. Tindríem mòbils i cotxes si haguéssim de fer tractes nosaltres mateixos amb gent que fa guerres i negocis bruts?

      Elimina