dimarts, 26 de novembre de 2013

Mengem pitjor que els nostres avantpassats?

Greixos industrials, additius alimentaris, transgènics, pesticides, carbohidrats refinats... sembla que estiguem vivint en l’època de les grans plagues alimentàries.

Els defensors de l’alimentació natural opinen que els aliments moderns provoquen càncers, al·lèrgies, obesitat i diabetis.

Probablement tinguin part de raó però també crec necessari recordar que el passat s’acostuma a pintar més maco del que en realitat va ser.

Per començar, és cert que els nostres avis no estaven tan grassos com nosaltres. Diuen que és perquè no eren tan sedentaris com nosaltres però em temo que la principal raó és que passaven molta gana.

Almenys això era el que m’explicava el meu avi. Ell va tenir sort de viure al camp. Això li permetia menjar més sovint que els de la ciutat per la simple raó que estava més a prop del menjar. Durant la postguerra es requisaven les collites però sempre es podia amagar part del gra per alimentar la família.

Els pitjors records eren de l’època de la mili. Els qui no tenien la sort de treballar a la cuina passaven una gana terrible. Tanta, que l’afició preferida dels reclutes per ocupar el temps lliure era anar a robar pomes als camps propers. Els amos dels camps donaven bones pallisses als lladres quan els sorprenien però això no els dissuadia de tornar-ho a intentar l’endemà mateix.

També un altre parent, que vivia a ciutat, explicava en les seves memòries que de petit robava garrofes dels vaixells del port. És una simpàtica anècdota d'abans de la guerra.

La cotització actual de la garrofa està pel terra.


Després de la guerra es van viure situacions molt pitjors. Fixeu-vos en aquest relat de la vida als campaments de refugiats:

"En alguno de aquellos primeros amaneceres, pude contemplar, como si fuera un horrible escenario de sombras chinescas, como una procesión de bisoños matarifes, seguían las huellas de algún animal que iban a sacrificar, generalmente alguna vaca o mulo, no importaba demasiado, armados de hachas, cuchillos o cualquier objeto cortante con el que poder proveerse de un pedazo de carne tan pronto alguien se decidiera dar al animal su primer cuchillazo.

El animal, ignorante de su suerte, caminaba arrastrado por la brida de su conductos, y como estaba amaneciendo, con el mar de fondo sólo se adivinaban sus siluetas, lo que le daba un aspecto fantasmagórico e irreal, lo mismo que a los del grupo que le seguían.

En cuanto la primera arma había abatido al pobre animal, una nube, como de buitres hambrientos, se arrojaba sobre la presa para ver quién sacaba la mejor tajada de la inocente víctima."

Esta escena se repitió durante varios días hasta que no quedó ningún caballo, vaca o mulo en aquellos campos.

Extret del llibre 1936-1945 de Joan Magich Capella.



Així que, si volem respondre a si abans es menjava millor que ara, caldria preguntar a quina època ens estem referint. Perquè potser és cert que potser avui tenim molts problemes relacionats amb una mala alimentació. Però si en el passat no hi havia cap epidèmia de sobrepès potser era senzillament perquè gran part de la població passava gana.

3 comentaris:

  1. A mi em treu de polleguera la gent que no escura. La meva àvia sempre deia "una guerra hauíeu de passar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fa ràbia quan sóc jo qui ha de netejar els plats, especialment quan al plat i queden residus sòlids i líquids al mateix temps i no saps com llençar-ho a la brossa (perquè després el líquid et pot fer regalimar la bossa) o a l'aigüera (perquè les restes de sòlids te la poden embussar).

      De tota manera jo una guerra no se la desitjo ni a la gent que no escura els plats.

      Elimina