El pa ja no és el que era...

Hi ha entre nosaltres alguns autèntics fans del pa. Persones que no poden fer cap àpat sense acompanyar-lo amb pa. Es mengen un plat de llegums i en necessiten mitja barra. Mengen paella o fideuà i també l’acompanyen amb pa. Als més fanàtics no els entusiasma la pizza perquè “on estigui un bon entrepà...”

El Sabino, a més de ser un expert en melons, també és un fanàtic del pa. Cada matí s'apropa al forn i compra dues barres. Torna caminant a casa, que és tot just a cinc minuts, i quan hi arriba només li queda una barra i un crostó.

¿Dónde se ha visto comer sin pan? Fins i tot en les circumstàncies més extremes els fanàtics del pa segueixen fidels als seus costums. (min. 2:32)

Explica també que durant la seva infantesa, si se li queia un tros de pa al terra, els adults l'obligaven a recollir-lo, fer-li un petó i menjar-se'l. Això era per motius religiosos, ja que estava considerat com el cos de Crist. De la mateixa manera, també el renyaven si posava el pa al revés sobre la taula.

Fa cosa de cinc anys el Sabino estava profundament decebut amb el pa que feien a la seva ciutat. Tots els forns s’havien aliat per fer un pa horrible que a més estava cru. Raonant, va arribar a la conclusió que el pa cru beneficiava els forners per una doble via: gasten menys electricitat al forn i venen el pa més car, ja que al estar menys fet, tenia més aigua i pesava més.

En aquells temps, a d’altres ciutats s’havia posat de moda un pa que potser no estava cru però al cap de dues hores d’haver-lo comprat tenia la consistència d’un xiclet. Bé, més que posar-se de moda, havia envaït la majoria de punts de venda de pa.

Actualment podem trobar a les ciutats del nostre país diverses varietats de pa, artesanal o industrial. A vint cèntims o a més de cinc euros. Amb panses, nous, formatge, pipes i tota mena d’additius. Anirem parlant d’aquests pans en properes entrades.